Una visita molt interessant vam tenir en la darrera reunió del consell, El Ricardo (una persona amb diversitat funcional) i la Romi ( la seva coordinadora del casal on assisteix el Ricardo regularment.
Les preguntes les van elaborar prèviament els alumnes de 5è de les escoles de Santa Perpetua, així en la trobada cada representant li va fer les preguntes de la seva classe.
Aquest és el recull de l’entrevista:
- Com ha estat l’accident?
Jo abans era soldador submarinista i un dia, ara fa 10 anys, en tornar de la feina vaig tenir un accident de transit, amb un camió. Vaig estar 3 hores inconscient, perdut, fins que em van trobar.
Vaig patir un traumatisme cranioencefàlic ( TCE)
Després, vaig passar-me 3 mesos en coma i seguidament 3 anys a l’hospital .
2. Al principi quan vas tenir l’accident, estaves preocupat, com et senties?
Em sentia molt malament perquè no parlava, no podia fer res, no sortia de casa no podia estar amb els amics. Em volia suïcidar.
- Com et vas adaptar a la nova situació?
Poc a poc ho vaig acceptar amb l’ajuda de la meva família he pogut seguir endavant. Ara tinc moltes ganes de seguir i superar-me. La paraula no es pot no existeix 
- Quina lliçó has après després de l’accident?
Que a tothom li pot passar perquè jo abans era com vosaltres, podia fer de tot. Amb l’accident he après que passi el que passi s’ha de continuar endavant, que la paraula no es pot no existeix.
- Qui t’ajuda a seguir endavant?
La família i els amics sobretot. També al casal on vaig, a Sabadell, AVAN i la Romi que és la meva monitora del casal.
- Et resulta complicat fer alguna cosa que abans feies amb facilitat?
Si totes. Caminar, vestir-me, no recordo res, no puc anar a cap lloc perquè no recordo el camí. He de fer fotos del camí per saber per on he d’anar.
- Quines coses has deixat de fer?
No puc conduir, no puc anar sol als llocs perquè no recordo res, tinc un tutor legal per a les gestions com ara anar al banc. Tampoc puc córrer i saltar bé, perdo l’equilibri moltes vegades i caic.
- Quines dificultats tens a l’hora de fer el teu dia a dia? I a la ciutat?
Per exemple, recordo que al principi no podia ni portar-me un cafè amb llet de la cuina al menjador perquè es queia al terra. Després amb esforç ho he aconseguit.
A la ciutat no puc anar sol sempre amb el meu gos perquè ell sap tornar jo no puc recordar els camins
- Que és el que et resulta més dur del dia a dia?
El més dur per a mi és no tenir res a fer, perquè m’avorreixo.
- Què has hagut de tornar a aprendre?
A fer de tot, caminar, a menjar, a dibuixar, parlar, a llegir i escriure. La meva germana que és professora em va ensenyar a llegir i escriure.
- Quina és l’activitat que més t’agrada fer ara?
Anar a la piscina
12. Ara fas alguna activitat esportiva? Quina?
Si en el casal fem moltes com per exemple tenis, piscina o jugar a la petanca al casal. Jo amb el meu gos vaig molt de senderisme.
- Depens d’algú o pots fer les coses autònomament? Com et dutxes? Puges escales..?
Si de la meva família i tinc un tutor legal per a les gestions. Per fer algunes coses necessito ajuda, per d’altres ja les puc fer jo.
- Creus que algun dia et podràs recuperar?
No, algunes coses no les podré recuperar mai però altres si com per exemple llegir.
- Com et sents amb la teva disCAPACITAT?
Jo ara penso que s’ha de continuar, ara veig que he millorat i amb esforç tot es pot. La paraula no es pot NO EXISTEIX
- Des de l’accident, t’han deixat de costat els amics o la societat en general?
Els amics de veritat no, ara jo sóc monitor dels fills dels meus amics. Els que abans eren els meus amics de veritat ara ho continuen sent.
- Quina és ara la teva meta?
Fer totes les coses sol.
- T’agrada anar als consells infantils i altres llocs a parlar del teu cas?
Sí, perquè és educatiu. Quan vaig a parlar del meu cas els altres poden veure que som persones normals.
- Ara després de l’accident, penses que la gent et mira malament o sents que et tracten diferent?
Hi ha tot tipus de gent. Gent que si que he tracta bé i altres que no, que riuen i pensen que sóc tonto. El que jo vull és que la gent em tracti normal, si s’ha d’enfadar amb mi que s’enfadi, jo no sóc tonto.
El que demano és respecte.
- Pots anar a tots els llocs de Santa Perpètua que vols o trobes que molts d’aquests llocs no estan preparats per rebre a gent amb diferents discapacitats?
No puc anar perquè no recordo el camí però amb l’ajuda del meu gos si perquè ell coneix el camí i sap tornar a casa.
Jo tinc amics que van amb cadira de rodes que no podrien venir a santa perpètua perquè hi ha forats o perquè les voreres són massa estretes.
També he d’anar a Sabadell perquè a Santa Perpètua no hi ha cap lloc per fer activitats on pugui anar. Es necessita un lloc per a gent jove.
També tots hauríem de tenir respecte per a les persones amb diversitat funcional, ajudar-los si ells volen, parlar-los normals no com a nens petits.
Com a reflexió general podem dir que tothom amb esforç pot aconseguir les coses, que la frase no és pot, no existeix. Tothom és un discapacitat perquè tothom té alguna cosa que és incapaç de fer-la. Per tant, a partir d’ara parlarem de persones amb diversitat funcional.
Que tothom vol respecte, que les persones amb discapacitat funcional se’ls ha de preguntar si volen ajuden i se’ls ha de parlar com a qualsevol altra persona.
Ens va agradar moltíssim la vista de tots dos, estem molt contents de continuar aprenent i reflexionat sobre la diversitat funcional en el nostre poble.
en especial perquè l’alcaldessa i la resta de regidors escoltin les idees de millora que caldria fer a Santa Perpètua segons la visió dels infants de 5è.
Municipal. Després d’una pluja d’idees i un petit debat es va concloure el 
següent:
